Un pilar fonamental

Fa quatre anys vaig arribar al Centre Obert. Com la majoria de persones que hi van, jo era una persona amb problemes. Se’m va donar l’oportunitat d’anar a un lloc amb altres nois i noies com jo, on m’ajudarien, farien un seguiment meu i podia relacionar-me i tenir un desenvolupament més ple com adolescent. Vaig acceptar sense estar del tot convençut però, encara així, sabia que no perdia res per provar.

Estava bé. Anava tres dies a la setmana, els dijous també feia una activitat on ens ajuntàvem un grup de joves i xerràvem sobre temes presents en la adolescència que les educadores ens oferien.

Un temps desprès de començar al Centre Obert, vaig començar a patir una situació familiar complicada. Òbviament, això va influir en el meu benestar i va fer que jo em tanqués i perdés ganes de fer res en general.

En el meu procés de recuperació, el Centre Obert va ser un pilar fonamental. Sense totes les persones que hi treballaven en aquell moment, hagués estat molt complicat superar-ho.

El curs passat vaig sentir que la feina que el Centre Obert havia fet amb mi, i la que jo havia aconseguit fer amb ells, havia conclòs. Com a destinatari, m’hi vaig acomiadar.

A dia d’avui, puc dir que estic bé i content de seguir formant part d’aquest projecte d’una altra manera.

Enric Soares, Participant al Centre Obert Eixample

Infants o adolescents? Experiència d’una voluntària

Fa quinze anys, quan em vaig prejubilar, vaig pensar que seria bo fer alguna cosa per ajudar els altres. Primer, vaig apuntar-me a Càritas i estava molt bé però no era el que volia, doncs preferia treballar amb nens perquè a mi m’omplia més. Un  dia, en passar per davant del Centre, vaig entrar a informar-me i em va agradar i vaig començar a formar part dels voluntaris del “Centre Obert” de la Fundació Viarany.

Vaig començar amb els més petits i després vaig passar als adolescents i m’he quedat amb els d’aquesta edat i també he anat canviant de lloc segons les necessitats.

L’experiència amb el petits és maca i alegre i estan interessats per el que els ensenyés i també jugués amb ells, diríem que no es tan problemàtic.

Els adolescents són més difícils, tots portant una motxilla a la esquena que els marca, i intentes ajudar-los a repassar les feines del institut, però també parles amb ells i els hi fas veure les coses d’una altra manera del que ells a vegades pensant equivocadament, a vegades amb èxit i unes altres sense èxit.

Tot això és el que em fa continuar amb aquesta tasca, perquè penso que els ajudo, però ells també m’ensenyen a mi molt, especialment a comprendre i valorar moltes coses de la vida.

Anna Calvia, voluntària del Centre Obert